"Llegir David Castillo és com travessar de nit un pont en flames: t’il·lumina i, al mateix temps, t’obliga a continuar endavant. La poesia de David Castillo és compacta i dura, igual que ho és la terra per al vell enterramorts. No sobta que Julià Guillamon el consideri «el més jove de la generació de l’underground barceloní». I ho fa al pròleg del seu segon llibre de poemes, titulat Tenebra (1994), i en aquest sentit no ha canviat res. Castillo, escriptor prolífic i proteïforme —poesia, narrativa, articles, antologies, entrevistes, biografies, la novel·la en vers El llibre dels mals catalans (2010), etc.—, és un ortodox de l’heterodòxia. Imprevisible. Sempre en zig-zag, com diuen que s’ha de fugir quan et disparen." (Del pròleg de Josep M. Rodríguez).
Aquesta antologia porta el significatiu títol de L’amor com a pena capital. Admissió de culpa i acceptació de la condemna. Perquè la poesia de David Castillo té un dels seus principals eixos en l’amor. Prengui la forma que prengui.
L'escriptura poètica sempre ha estat l’arrel, el motor, l’ànima de Castillo.
D’entre les virtuts de la poesia de David Castillo, la seva música inesperada. A voltes amazònica i sobreeixida, entre l’udol ginsberguià i els versicles quasi infinits de Walt Whitman.
David Castillo és poeta, novel·lista i crític literari. Ha rebut, entre d’altres, els següents premis: Premi Carles Riba de poesia (1997) per Game over. Premi Joan Crexells per la novel·la El cel de l’infern (1999). Premi Sant Jordi per No miris enrere (2001). Premi Cadaqués al millor poemari de l’any per Esquena nua (2006) o Premi Joanot Martorell per El tango de Dien Bien Phu (2019).
