El misteri de la generació ja no era més un misteri; tenia lloc allí, davant dels nostres ulls; podíem veure'l i observar-lo; podíem seguir-ne les fases pas a pas... Els òvuls s'estengueren com uns llavis petoners envers les espermes, aquestes s'hi aproparen i, com embriagues d'amor, s'hi deixaren absorbir i encloure; els tubs capil·lars, en virtut de la teoria del sifó, començaren a transportar la fibrina, la lecitina i el sucre, i..., oh força de la suggestió!, hi hagué un moment que va semblarnos a tots que el termòstat, les campanes de vidre, els dipòsits de sucs alimentosos, tots els aparells i totes les llurs peces tremolaven de fruïció, frisaven, gaudien de la presència d'aquell acte. Nècia suggestió dels homes, que, malgrat llur ciència, no poden sostreure's a la idea de la influència del sistema nerviós en tots els actes vitals!... A Homes artificials, Pujulà ens presenta un científic entestat a crear una humanitat nova de superhomes que substitueixi la societat actual, decadent i corrompuda.
Frederic Pujulà i Vallès (1877-1963), republicà federalista, esperantista i escriptor. Adscrit al moviment modernista, és autor de diverses obres teatrals, algunes de les quals escrites en col·laboració, com Titelles febles (1902), El geni (1904) o El boig (1907). El 1905 entra en contacte amb l'esperantisme i n'esdevé un dels difusors principals a casa nostra. Un article de denuncia el va obligar a exiliar-se a París. Naturalitzat francès, va participar en la Primera Guerra Mundial (1914-1918). En el repòs de la trinxera (1918) i De la trinxera estant (1918) són fruit d'aquesta experiència. De tornada a Barcelona, va treballar al diari El Diluvio fins al seu tancament l'any 1939. La seva trajectòria republicanista i catalanista li valgué de ser sotmès a un consell de guerra que el va condemnar a la pena mort, la qual li fou commutada per una condemna de vint anys i un dia. Privat d'exercir com a periodista i advocat, durant la postguerra es dedicà a fer traduccions al castellà i a escriure. L'any 1949 guanyà l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Montevideo, i el 1958 aparegué el seu darrer llibre: Palamosines. Cants a la Costa Brava.
