«Tot allò eren gestos quotidians, va pensar fugaçment l'home baixet. Els havia fet incomptables vegades al llarg dels anys, ben bé des que era un simple professor adjunt, però mai no hi havia prestat gaire atenció. Tanmateix, quasi a punta de dia i enmig del fred que feia aquell matí de gener a Barcelona, en Joan Ballester va dirigir-se al seu despatx més de pressa del que tenia per costum; fins i tot ell se'n va adonar. Deixar el cotxe a l'aparcament, travessar a bona marxa els jardins del campus i a continuació, sense gairebé voler-ho, pujar per les escales mentre saludava algun col·lega, eren els elements de la rutina que cada jorn el duia fins al seu apreciat refugi. Això ho feia d'una manera tan metòdica i normal que la gent ja l'havia associat al paisatge en què tots plegats solien començar diàriament.»
