Josep Maria Sala Valldaura ens ofereix una panoràmica eficient del teatre representat a Catalunya al llarg de deu segles, des de l'Edat Mitjana fins avui. Per assolir aquest repte combina dos mètodes d'estudi: l'un, que posa l'accent en la «representació», analitza la dramatúrgia, la teatralitat dels espectacles, les festes o les cerimònies, sense tenir gaire en compte l'existència d'un text literari; l'altre, a partir de la noció de «literatura dramàtica», posa en primer pla el fet literari sense prescindir, però, de l'escenificació. [...] El llibre no planteja cap escissió entre el teatre antic i el modern, si bé dibuixa tres fases cronològiques en la història del teatre a Catalunya que no impliquen pas que un criteri més racional i moral hagi substituït el criteri més sensual: un període de teatralitat no literària, que arriba fins a les acaballes del segle XVI; la professionalització d'un teatre a la italiana, que es difon i comercialitza en castellà fins a mitjan segle XIX; i els darrers cent-cinquanta anys, quan es recupera el català sense abandonar el castellà i quan tornen els espectacles de carrer. Per dessota d'aquesta divisòria, remarca que bona part del teatre popular és o ha estat atemporal.
