Si bé les institucions republicanes han tingut una vida efímera i, doncs, s'han esfumat els projectes reformistes que havien propugnat, el republicanisme com a ideal i com a cultura ha tingut a la Catalunya contemporània una llarga vida. La brevetat dels períodes de règim republicà (1873-1874; 1931-1939), deguda als embats exteriors però també a contradiccions internes, contrasta amb la pervivència al llarg de més d'un segle de l'ideal republicà: per a homes i dones, tant treballadors com petits empresaris, ensenyants, dependents, professionals liberals, professors universitaris, etc., la república és sinònim d'un demà lliure, culte, laic, democràtic i europeu. Per a Àngel Duarte, la república és alguna cosa més que una simple contraposició a la monarquia, associada a l'endarreriment en tots els ordres i a la manca de llibertats: es tractava d'un ideal, d'una cultura, d'un moviment amb pluralitat d'ingredients, en definitiva, d'un horitzó d'esperança per a amplis segments populars i de les classes mitjanes. El seu estudi ajuda a comprendre la dinàmica política de la Catalunya dels segles XIX i XX.
