Caldrà la pluja transita per la sendera del sentir cap al pensar i, en conseqüència, s’atansa a la pròpia essència del jo, a través de l’amor, del desamor, del desempar, del desig i també des de les reflexions de la pròpia mort. «De començament a fi el llibre de poemes Caldrà la pluja es troba travessat per la força simbòlica i metafòrica de la revivificació de la pluja, invocada, esperada secretament des de l’aridesa d’una reflexió sobre la desesperança escrita des de la serenitat i no pas en la desesperació». «L’espera de la pluja és també l’exigència de la revolta. Hi ha, en aquesta espera, alguna cosa iniciàtica i fins i tot programàtica, d’aquí potser el recurs sovintejat a l’al·legoria en obres com Delta i Com fileres de formigues.» (del pròleg d’Albert Gavaldà)
