El nacionalisme econòmic de la Junta de Comerç de Barcelona no es pot entendre únicament com una expressió del corrent industrialista, sinó d'una realitat econòmica més complexa que sorgeix arran dels intents frustrats d'expansió del comerç català al Mediterrani. L'orientació proteccionista de la junta fa que el cas català sigui una anomalia respecte de les altres ciutats portuàries del Mediterrani, Gènova i Marsella, animades, de manera diferent, per ideologies lliurecanvistes i sobrenacionals. Aquetes diferències s'han d'observar en una perspectiva a llarg termini per tal d'entendre com s'ha forjat el destí econòmic de cada plaça. Barcelona, Gènova i Marsella representen tres respostes distintes al repte que plantejava la transformació estructural de l'economia europea de la Restauració. Barcelona troba la sortida en el mercat peninsular i colonial, Gènova en els valors del Risorgimento i la unificació italiana i Marsella en l'internacionalisme saint-simonià de tipus colonialista.
