Santiago Riera i Tuèbols ens ofereix una ambiciosa panoràmica de la història de la ciència a Catalunya des dels temps moderns als contemporanis. Explica com la revolució científica va passar de puntetes pel nostre país. Com, a la segona meitat del segle XVIII, es produí un redregament de la cultura científica bo i aprofitant el veïnatge de Franja. Un procés estroncat amb l'absolutisme de Ferran VII, però que es va reprendre amb els nous aires liberals, especialment amb la restauració definitiva de la Universitat de Barcelona i l'impuls de les ciències de la terra a finals del segle XIX. Riera assenyala que el tret que caracteritza aquest procés discontinu de l'avençg científic fou el de ser un país receptor i no creador. Amb tot, remarca el període de vint-i-cinc anys de plenitud comprès entre la Mancomunitat de 1914 i la Generalitat republicana, en el qual el desig de connectar amb Europa fou indiscutible. Després, el buit, la manca de llibertat i l'aïllament fruit del franquisme van portar, altre cop, el retard científic a Catalunya tot i els esforços individuals i col·lectius per eludir-lo.
