Ara crec en la imperfecció Entre sòlid, líquid i gasós, on sobreviu la fissura de l'estat lliure? Quin resisteix en sentit i constància? Entre mal·leable i dur, on s'instal·la l'asfíxia? L'escultura a la taula: sencera, impertorbable, impassible. De metall, amb una aurèola ferrosa. Jo davant d'ella: un riu al cos, anatòmicament aquàtica, òrgans com peixos. Vessava, però no m'expandia. M'atabalava en la incomunicació, m'omplia d'aigua, no m'ofegava. Era la llei del contrapàs? L'inrevés de la correspondència? Perdia l'esquelet i ja no sabia què era un os. Un pensament? El principi d'una estructura? Un pronom? Una torsió de la matèria? Diuen que la matèria gris, la que pensa, és greix. Si en mi existia una pretensió era la de ser dura, no la de durar. Dur de vers és una escultura de Xisco Perelló Manresa. Esquelet és un poemari meu.
Lucia Pietrelli (Itàlia, 1984). Escriu prosa i poesia en italià, català i castellà. Ha publicat els poemaris Fúria, Violacions (Premi Bernat Vidal i Tomàs 2011) i Vertical. Ha participat en antologies de poemes i de contes als Països Catalans i a Itàlia. Ha fet de rapsoda a Catalunya i a l'estranger. És part del col·lectiu poètic Pèl Capell. Ha traduït poetes del català a l'italià i de l'italià al català.
