El mapa de l'infinit

Ja ho deia Hölderlin. Anhel pujar a la llunyania en crepuscle. I a tu, cor ferit, també et vindria de gust pujar als turons, beure el foc del cel i el vi dels déus, envellir ebri de núvols, tocant excitat la llunyania. Demanes una nova treva a l'atzar però l'alba t'ha parat trampa. Saps, com Rilke, que es perdrà la paraula i que la mort és gran i cansa molt. Ara, entre bastidors, com un actor que envelleix tement per la memòria, exhibeixes una certa indiferència però no pots amagar que darrera aquesta màscara hi ha la imatge de la por, aquest polsim que unta els darrers calaixos del teu silenci, deixant l'olor d'un escenari invisible. L'instant. Naufragis. Ferides. El mapa de l'infinit.

Joan Perelló Ginard (Campos, Mallorca, 1953). Tot i la seva condició d'autodidacte, des de ben jove participa en els ambients literaris i artístics de Mallorca. Amb encara no vint anys és un dels fundadors i col·laboradors de la revista Domini Fosc. El 1973 apareix el seu primer aplec de poemes, Sempre trobaré algun dolor, i el 1975 és guardonat amb el Premi Andreu Roig de poesia per Baf de llavis. Amb Carasses (1997), guardonat amb el premi Bernat Vidal i Tomàs, de Santanyí, trenca un silenci de dues dècades i torna a publicar amb regularitat. Apareixen els reculls La set del viatger (2001), Sal de Migjorn (2002), Manual d'ànsia (2005), Quadern de manobre (2007), La casa del vespre o, el 2015, L'atles deshabitat. Ha rebut gran quantitat de premis literaris.