La idea de tornar a néixer, que plana en una bona part del llibre, és una forma de dir, després d’haver experimentat la joia dels guanys i el dol de les pèrdues, l’aprenentatge de fer-se vell. Ara toca deixar-se portar i reconciliar-te amb la teua finitud. El poemari, així que fa memòria del temps viscut, reflexiona sobre les petites odissees i els ideals, desats, ara ja, a les golfes dels records. En la consciència del pas del temps sobre el propi cos i la pròpia ment, hom ho acaba relativitzant gairebé tot. I el que fem o deixem de fer va esdevenint una mera anècdota. Gairebé tot es percep com a contingent i efímer. I d’aquest trencadís, només se salven les idees, les metàfores, els fenòmens naturals.
Aquest llibre ve a ser un al·legoria d’una declaració de renda de la vida viscuda.
Àngels Marzo: "El plantejament que fa el poeta des de la mateixa coberta del llibre és precisament el de convidar-nos a fer, potser millor dit, a repassar, un itinerari que ens retorna a un lloc, a aquesta albada que censura la fosca per entregar-nos la llum pletòrica i radiant dels dies incipients".
Josep Borrell Figuera (Mollerussa, 1954) ha exercit de catedràtic de batxillerat i d’inspector d’educació. Ha estat director dels Serveis Territorials del Departament de Cultura a Lleida des de 2012 a 2019. Ha estat president de la delegació d’Òmnium Cultural del Segrià i director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida (1994-2000). Ha conreat la crítica i la historiografia literàries i l’article assagístic i periodístic. Com a poeta és autor, entre altres, de Molinet de vent (1996), La mitja vida (2012) i Desmesura d’amor (2020).
