Aquesta maqueta de Guillem Viladot es conserva a la fundació que porta el seu nom a Agramunt. Un seguit d’esbossos, anotacions, mesures i indicacions del que havia de ser un llibre que no es va arribar a publicar mai. Gràcies a aquest testimoni rústic i auster, podem veure la forma i el contingut que Viladot volia donar a aquesta edició que s’estructurava en tres apartats: les cantates, amb les cinc peces que ja havia publicat a la nadala del 1970; les fugues, amb cinc composicions més; i els colls de la baralla, amb quatre collages que tancaven la seqüència total de 14 obres. L’ordre que Viladot va donar a les diferents composicions fan que el llibre prengui un sentit absolut de denúncia contra la foscor i la repressió que patia la societat, en aquest cas ponentina, de l’època. Aquesta dimensió de combat, de violència i d’injustícia on ens immergeix Viladot encara es dramatitza més a conseqüència del denominador comú de les catorze obres: les llistes telefòniques. El mateix Viladot explicava que havia nascut “amb un sentit i intenció polítics molt marcats, sentit o intenció dels quals em costa molt deslligar- me”. Un sentit o intenció que avui romanen intactes.