14 d'octubre de 2019. El dia on tot tornava a començar. Un nou punt de partida. Només una premissa: no es pot restar ni indiferent ni impassible davant la injustícia. I així, per primera vegada en molt temps, tornava a aparèixer un motiu per caminar units, sense preguntar al del costat a quin partit votava, si creia en la via unilateral o en la dialogada, si era de Puigdemont o de Junqueras. Amb la indignació, la ràbia i la impotència com a motor, el Tsunami Democràtic feia la seva presentació oficial. Segurament, el que més a prop ha estat l’independentisme d’una jugada mestra. S’hi cridava llibertat, proclames antifeixistes i s’hi cantava el Bella Ciao. I la policia carregava, i disparava bales de goma. I la gent no se n’anava. No s’esvaïa la por, hi era, però sorprenentment domesticada. No tenia força suficient per imposar-se a la indignació.