A El temps robat Feliu Formosa escriu contra la fatiga, contra l’oblit, contra la pèrdua i el desgast, contra el pes i tot del propi passat, que havia estat tan ofensivament vigorós. Per això és robat, aquest temps, i no retrobat com ho era per a Proust, perquè és una prolongació guanyada al precipici i contra la temptació mateixa de llançar-s’hi; perquè és un temps que fàcilment, sense el solc que deixa en l’escriptura, podria no haver existit. Apunts miraclers, podríem dir-ne, sorgits en els confins del no-res.
