Un matrimoni en crisi, una parella que cerca l'amor i una noia que lluita aferrissadament per aconseguir-lo, conviuen unes hores en una casa aïllada enmig d'una tempesta. Si bé els personatges de l'obra actuen empesos per l'engany, per la por a dir-se la veritat, a poc a poc, a mesura que la tempesta amaini, aniran trobant la manera d'esdevenir honestos amb ells mateixos i essencialment amb els altres. Els sentiments dels personatges ens els revelen com a éssers fràgils que només trobaran l'assossec en la creença d'aquesta honestedat
Alexandre Ballester i Moragues (Gavà, 1933- La Pobla d'Uialfàs, 2011) fou membre de la generació dels premis Sagarra. Els guardons i les estrenes s'estendrien fins a mitjans dels setanta amb títols com Siau benvingut, Un baül groc per a Nofre Taylor o Començament a punt de pesta. Després de la dècada de domini de la creació col·lectiva, Ballester i el teatre de text tornen a envestir amb força, però ni L'única mort de Marta Cincinatti (premi Born 1983) ni Al caire de les campanes (premi Teatre Principal 1987) s'estrenaren, i això el decebé profundament. La reaparició fulgurant es produí pocs anys abans del seu traspàs i es concretà en dues peces majors: Un no res d'eternitat (2011) i aquesta obra pòstuma
