Explicar les punxes és dir tot allò que fereix i esgarrapa, que s’endinsa i se’t clava, fins a desentrellar els orígens de la malura que ens turmenta. És comprometre’s amb la lectura que no pot deixar indemne, és acceptar el repte de la ferida, de la consciència davant el que és molest, que s’enganxa a la pell. Un exercici de coneixement que necessita la nafra, estar alerta davant allò que ens incomoda i alhora ens fa apreciar més la comoditat de l’estàtic i de l’esdevenidor de l’existència, ambigua, contradictòria, agredolça, punyent.
L’estructura del poemari és solvent i ben treballada, dividida en tres seccions que articulen el recull i el fan créixer en poemariu i amb un primer poema a tall d’obertura que ens aporta el títol en el seu final.
Sandra Blanch Vidal (Barcelona, 1973). Neix a Nou Barris, va a l’escola a Pedralbes, viu a Gràcia i s’escapa sovint al Priorat. Estudia història, antropologia, gestió cultural, món àrab, interpretació, mediació, clown, idiomes. Per subsistir s’ha dedicat a temes com els projectes culturals, educatius i socials i per aprendre a viure i conèixer el fantasma que l’habita s’ha abocat a fer teatre, a escriure, a marxar, a créixer —a vegades empetitir— i, sempre que n’ha sabut prou, a estimar. Però el més important de tot per a ella és ser la mare del Quim que ara té vuit anys i del Marc que en té sis.
