Tot el que sap l'Alejandro

“Ja n’estic tip, que els grans em diguin que no tinc ni idea de res. Així que penso escriure totes les coses que he vist amb els meus ulls i que he sentit amb les meves orelles. També apuntaré tot el que em vingui al cap cada cop que em passi o que trobi alguna cosa interessant. Per tant, quan em facin callar, trauré el quadern amb tot d’apunts de la meva vida i els ensenyaré que, per poca cosa que sigui, i tant si en tinc, d’idea, de la vida! Bé han de saber com veig les coses. Amb aquest quadern aconseguiré canviar el color espantós de les parets de casa i altres coses importantíssimes. No tindran més remei que escoltar-me.” Tot el que sap l’Alejandro ja és un clàssic de la literatura infantil llatinoamericana. Ple d’humor, de tendresa i de fondària, narra la vida d’un nen de vuit anys i mig que es cansa que els adults li diguin que no sap res de la vida.

L'obra té 99 capítols d'atractiu llenguatge, propi de nens desperts i intel·ligents, àvids de saber i conscients de la seva pròpia realitat. 

Un gran regal per a qualsevol nen de l'edat del protagonista. Però també per a tothom. 

Descobrir el poder de l'escriptura per créixer, per sentir, per somiar, per anhelar i transformar, per estimar i decidir.

Amb il·lustracions creades amb gràcia i desimboltura per Luis Castro Enjamio.

Andrés Pi Andreu (l’Havana, 1969) és escriptor, pedagog i editor. Ha publicat més d’un centenar de llibres de literatura infantil i juvenil, tant de narrativa com de poesia. A més, ha rebut premis per la seva obra com ara el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil Edad de Oro, el Premi de la Crítica La Rosa Blanca, el Premi Apel·les Mestres de l’Editorial Destino, el Premi White Ravens de la International Young Library de Munic o la Medalla d’Or del Premi Nacional de Literatura Infantil Campoy-Ada, entre altres. Algunes obres seves s’han traduït a diverses llengües.

Pels volts de 1962, al Carib es va sentir un crit. Era l’Enjamio, que naixia, i la seva mare va exclamar: Uf, quin descans! De petit, l’Enjamio caçava sargantanes en una barriada de l’Havana per penjar-se-les a l’orella com si fossin arracades. També participava en la guerra d’escopinades. Després es va fer gran i se’n va anar de l’illa a un continent. Déu-n’hi-do, quin canvi! Però es va endur a dins els colors de l’illa. Ara ja no caça sargantanes, sinó que les dibuixa per a editorials. Viu a Eivissa i treballa extensament com a dibuixant il·lustrador.