L'origen del llenguatge és, probablement, el secret més ben guardat de l'evolució. El filòleg i filòsof napolità Giambattista Vico (1668-1744) indagà sobre el pas dels primers homes cap a la humanitat civil, suposant que la capacitat figurativa, l'habilitat per entendre's per objectes i senyals, i l'emergència, finalment, de llengües articulades indicaven el curs de la història humana. La seqüència viquiana s'assembla a la progressió semiòtica conjecturada pel lògic nordamericà Charles S. Peirce (1839-1914), d'icones o associacions per semblança, índexs o associacions per contigüitat, i símbols o tipus d'associacions lliures. Per un altre costat, la coevolució i la coexistència de l'oralitat, l'escriptura i els modes audiovisuals i cibernètics assenyalen també, en les línies apuntades per Vico i Peirce, com la vida dels signes s'entrellaça amb les formes d'història social i les modalitats de pensament.
Amadeu Viana (València, 1958) és professor de Lingüística a la Universitat de Lleida. Ha publicat Aspectes del pensament sociolingüístic europeu (1995),Raons relatives (1997), i Acròbates de l'emoció (2004). Des de 1997 ha investigat i publicat sobre l'obra del filòsof napolità Giambattista Vico (Vico nella storia della filologia, amb Silvia Caianiello, 2004). Traductor al català de Lewis Carroll (A través de l'espill, 1985; La caça del Merma, 1999), ha traduït i editat també l'erudit i científic alemany G. C. Lichtenberg (Quaderns de notes, 2012).
