La llum igual explora, a través de tres apartats, les llums que taquen els nostres dies: les de la ciutat, les dels indrets que estan als marges de les urbs i finalment la llum implacable de la plana. A través de totes les llums hi ha en aquests poemes un intent de fuga, una consciència cada cop més evident de buscar l’exili urbà i de trobar la veritat enmig del sol descomunal dels pobles de la plana. En aquesta fugida no hi ha idil·li, només una gradual pèrdua del jo a favor d’una llum que tot ho omple. Aquest cant d’exili és agredolç: assolir la nuesa de la realitat no en desfà els nusos, només els torna més aparents.
