A La remor, tan salada s’hi troben, d’entrada i per cloure, les remors incessants d’un baix continu: la pugna pel com dir i la batalla amb la bèstia, o com poder-se protegir—amb quina paraula!—del so constant del pas del temps. Entremig hi ha tot allò que queda sota la pell: del cap als peus, les venes obertes pel remugar de les entranyes.
