La historiografia tendeix a atribuir l'estabilitat del camp català en el segle XVI i primera meitat del XVII a la força de determinats sectors de la pagesia i als efectes de la recomposició de la senyoria, després de la sentència, arbitral de 1486. Aquesta, però, és una visió parcial que no integra el paper decisiu de la comunitat rural com a organització social i institucional. En aquesta obra, fruit de l'anàlisi d'una gran massa documental, es demostra que les fermes estructures socials del camp a Catalunya eren el fruit d'una col·lectivitat, i que impulsava la seva resolució emprant a fons les vies judicials de fet. La litigació a l'Audiència se'ns descobreix com la més important forma de mobilització i de negociació entre grups i vilatans, amb els senyors i rendistes. Aquest caràcter multiforme de la comunitat rural, social i institucional, només podia existir amb el feudalisme i va morir amb ell; l'anàlisi de la conjuntura dels anys de la postguerra dels Segadors ens permet albirar l'inici del seu lent procés d'enrunament. Aquest llibre és un esforç teòric inestimable per definir el protagonista i els mecanismes de la lluita social d'aquells segles. Premi Jaume Vicens i Vives d'Història Moderna i Contemporània. Sant Jordi 1998. Institut d'Estudis Catalans.