Amb els peus fermament plantats en la cançó popular autòctona, la mirada orientada a estones cap al rock anglosaxó i les mans plenes de versos de Rimbaud, els poetes de la generació beat, Verdaguer, Marçal i els trobadors occitans, l’almacellenc Xavier Baró porta més de vint anys fent créixer un dels cançoners més sòlids i singulars del panorama musical català. (Marc Sogues)
Recull d'una col·lecció de cançons que encara no ha acabat, publicades des de 1998, començades a escriure després d'un viatge a Vigo, el paisatge de joglaria de l'autor.
Xavier Baró es considera un nòmada que viatja per curiositat a la recerca de la priemra cançó, de la qual han quedat impresos a la seva obra.
Xavier Baró Simó neix a Almacelles. La primera cosa que recorda és la veu de la seva àvia cantant-li cançons tradicionals, que no són altra cosa que cançons antigues de les quals no se sap quan van ser escrites i se’n desconeix l’autoria. Uns anys més tard aprèn a tocar la guitarra i, amb ella a les mans, ja se sent complet. Llavors, sol o amb companys que va trobant, comença a tocar i a aprendre cançons. Als dinou anys puja per primera vegada a un escenari. Una mica abans, sense saber per què, escriu les primeres cançons. Segueix tocant en grups, aprenent l’ofici, sense deixar de compondre, fins que troba la font i el llenguatge que ja no abandonarà, cançons amb una marcada influència poètica en els textos que també s’encomana a la música, que porten el passat i la vibració tradicionals, els ritmes del rock i alguns colors experimentals. En la seva obra discogràfica, a partir de 1998, sempre hi inclou alguna cançó antiga que li sembla que hauria pogut escriure ell i algunes cançons pròpies que hauria pogut escriure algun trobador d’antany. També ha posat música a poetes com Arthur Rimbaud, Jacint Verdaguer, Joan Brossa, Joan Salvat- Papasseit i Maria-Mercè Marçal i, en alguna cançó, hi ha quelcom més que la influència de William Blake. Entremig, ha publicat, l’any 2009, un dietari poètic, Diari del Mas de Flors.
