Amb en Gaudí, i tots nosaltres amb ell, ens endinsarem pel camí del bosc, que no té altres petjades que aquelles que fem i que hem hagut de decidir traçar-les. Al bosc tot és possible, però una vegada ens orientem vers una direcció, que condiciona, tot canvi, provocat per la decisió constant que és caminar, ens arriba pertorbat pel camí ja fet, el sentit del qual és sempre la llosa que ens situa al mig del bosc i ens en diferencia. Tot és posseït constantment per un sentit, però és el sentit de cada moment. Comencem inserint-nos en un pelegrinatge; verifiquem que admet la representació que li donem, cerquem les formes per fer fiable el que fem i, al final, ens adonem que només és el que decidim el que pot ser possible. Tot això desenvolupat en tres assaigs i un epíleg amb l'objectiu, com desitjava Husserl, d'establir el sentit net de les coses. Aquest és el mateix camí de Gaudí, que, per poder-lo seguir, va haver de significar-lo mentre el traçava. A l'epíleg verifiquem que aquesta drecera és la que sempre emprenen els creadors.
