Tinc la sensació que els teus poemes parlen de tot allò que el lector vulgui que parlin. Els uns voldran que parlin de l'amor, del record, de la derrota; altres del desig, del temps, de l'esperança; altres de la incertesa, la inclemència, la bellesa o la mort. Però aquests noms, tots veritat, hi són transmutats en un camí envers (o des de) l'origen del mot, els coàguls de sal a l'origen del mot. Un camí on els residus, runes, excedents adquireixen categoria de pilars, òrgans vitals, clímaxs. I on no hi ha més guia que l'ossada de la llum. (Del pròleg de Cèlia Sànchez-Mústich).
Joan Duran Ferrer (Sitges, 1978). Poeta i doctor en bioquímica. Compta ja amb nombrosos llibres publicats i ha rebut diversos premis de poesia, entre els quals el Miquel Martí i Pol amb el poemari Zoòtrop (1998), l'XI Premi Ramon Comas i Maduell de Poesia pel poemari Kore (2001), l'XI premi Màrius Torres per Domèstica veritat (2006) o el XIII Miquel Àngel Riera per Natural delit (2010).