Cada matí t'atures uns segons davant del parterre que hi ha a mitges escales del carreró. Segons l'època de l'any, contemples la mimosa, olores les roses, o acarones suaument les flors sedoses dels boixacs. Els primers dies era el punt on tot se't feia costa amunt. I no només el carrer costerut. Davant d'aquestes plantes et plantejaves tothora quin era el sentit de tot plegat: què hi feies en aquell poble, per què t'obligaves a anar a caminar amb les primeres llums del dia, per què havies de continuar vivint. Alguns matins havies arribat a recular uns quants metres, abans de bufar fort i tornar a en lar carrer amunt. Ara, quan t'hi atures, saps que seguiràs el teu camí i que viuràs la vida que t'ha tocat en sort, encara que no en sàpigues ben bé el perquè.
