La societat medieval conviu i depèn dels animals. Els necessita per a les tasques agrícoles i per proveir de matèries primeres la producció artesanal; per la cacera senyorial i per l’ostentació dels grups socials poderosos; per a l’alimentació i per convertir-la en via de gradació social; per expressar el simbolisme religiós i, fins i tot, per proveir d’imatges mitjançant les quals canalitzar la crítica vers la mateixa societat. És lògic que els manescals atenguessin els animals i que tota la població es ressentís si les epidèmies afectaven els animals. Atesa aquesta amplitud, és comprensible que l’estudi dels animals s’obri pas entre les vies de renovació historiogràfica.