Hi ha fantasmes que mai no es difuminen del tot. No es resignen a desaparèixer per a sempre. I tornen del més enllà perquè xuclen la matèria grisenca de la memòria dels vius. Han fet córrer la llosa en el fossar els servents de la ciutat dels morts i la tomba ha estat hermèticament segellada. Llavors, la tètrica rialla dels botxins, dels que el mataren amb un cop de plom, es filtra per les branques dels xiprers. Un d'aquests botxins, sobre l'escenari de tragèdia amb tintes i colors mediterranis, és el que López Crespí treu a rotllo. I el treu, al davant de les tres dones que l'estimaren o el suportaren, quan la mort casolana l'ha adormit sense violències com la tata dorm el nadó en el fons del seu bressol.
