Atàvic missatger de la mort, bessó sobrenatural, ombra o reflex sinistre, alternativa espectral, corporificació de pulsions internes o xifra abismal del no-res, des de temps immemorials i en gairebé tots els racons del món, el doble ha acompanyat la humanitat. Un enigma dens de suggestions que camina paral·lel a la incògnita de l'individu. Avui dia, a l'època de les identitats líquides, de la construcció i bricolatge del jo, de l'èxit de Second Life, sembla la cosa més natural pensar que hi hagi més d'una possibilitat de ser per a cada persona. I de fet, des de la psicoanàlisi, i abans encara, estem molt avesats a la idea que dins de cada un de nosaltres conviuen múltiples potencialitats. Hi ha diferències, és clar, però, a la seva manera, també en el doble s'havia anat plasmant al llarg dels segles el dubte vertiginós que siguem fets d'una única i confortable peça.
Eduard Vilella (L'Esquirol, 1967) és doctor en filologia romànica per la Universitat de Barcelona. En l'actualitat treballa com a professor de llengua i literatura italianes a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat, des d'una perspectiva eclèctica, en diferents àmbits d'interès, tant medievals com contemporanis, amb especial atenció a l'esfera literària del jo en la narrativa occidental del segle xx i al camp de les literatures romàniques medievals, sobretot amb relació a la lírica dels segles xii-xiii i a la narrativa artúrica francesa i italiana. Ha publicat, entre altres escrits, la introducció a l'edició catalana d' El difunt Mattia Pascal. Codirigeix la col·lecció de textos medievals La Flor inversa. Col·labora com a crític literari en el suplement de llibres de El Periódico.
