Cantates, fugues i colls de la baralla

Aquesta maqueta de Guillem Viladot es conserva a la fundació que porta el seu nom a Agramunt. Un seguit d’esbossos, anotacions, mesures i indicacions del que havia de ser un llibre que no es va arribar a publicar mai. Gràcies a aquest testimoni rústic i auster, podem veure la forma i el contingut que Viladot volia donar a aquesta edició que s’estructurava en tres apartats: les cantates, amb les cinc peces que ja havia publicat a la nadala del 1970; les fugues, amb cinc composicions més; i els colls de la baralla, amb quatre collages que tancaven la seqüència total de 14 obres. L’ordre que Viladot va donar a les diferents composicions fan que el llibre prengui un sentit absolut de denúncia contra la foscor i la repressió que patia la societat, en aquest cas ponentina, de l’època. Aquesta dimensió de combat, de violència i d’injustícia on ens immergeix Viladot encara es dramatitza més a conseqüència del denominador comú de les catorze obres: les llistes telefòniques. El mateix Viladot explicava que havia nascut “amb un sentit i intenció polítics molt marcats, sentit o intenció dels quals em costa molt deslligar- me”. Un sentit o intenció que avui romanen intactes.

Amb el suport de: 

El llibre és una denúncia contra la foscor i la repressió que patia la societat, en aquest cas ponentina, de l’època.

Les cinc cantates que inicien el llibre van acompanyades de títols que reforcen la idea visual de la pròpia composició. A les Fugues palesa allò que la repressió fa perdre. Als Colls de la baralla hi ha les quatre composicions que tanquen el llibre. 

Aquest llibre nasqué, en part, com a nadala de l’any 1970. Fins ara inèdit, el 2022 es presenta amb l’enriquiment d’uns elements que el totalitzen dins el material que l’informa. 

Guillem Viladot i Puig neix a Agramunt el 1922, en una família d'apotecaris. L’any 1949 es llicencia en farmàcia, s’instal·la a Agramunt i s’incorpora a la farmàcia paterna. El 1950 cau malalt i, convalescent, escriu Temps d'Estrena, que es publica l'any 1959, iniciant un cicle de novel·les que defineixen el seu mite de Riella: Els infants de Riella (1965), Aril Avall (1966), La gent i el vent (1967), L'arrel de panical (1970), La Cendra (1972), o Memòria de Riella (1974). Durant els anys noranta obre a Agramunt els edificis de “Lo Pardal”, una casa dedicada a la Poesia Visual, que avui acull la Fundació Privada Guillem Viladot, dedicada a preservar la seva memòria.