Atles d'aigua i de pedra

En aquest inici del segle XXI on sembla que tot l’espai de l’esfera terràqüia està mesurat, li hem posat nom i cognoms a cada continent, a cada illa, a cada mar, a cada vall o petit indret. Des de l’ínfim rierol de la selva amazònica a les dunes que canvien segons l’hàlit del vent en un desert de Tasmània. Viatjar es pot transformar en la confirmació d’un mapa que ratlla la perfecció, gràcies a la tecnologia, però també té el perill d’abandonar aquella empresa on la ruta, siga en la realitat o en la ficció, entre altres qüestions és descobrir, i encara més, descobrir-se a un mateix i a la resta d’éssers humans. Aquest periple és una revolta contra la pressa. El Google Maps ací no ens serveix. El turisme com el contrari, com l’oposició del viatger, d’aquell que observa amb calma. La literatura genera espai i l’espai genera creació. Aquest assaig intenta esbossar aquest trajecte tot passant pel filtre de la memòria i de l’escriptura.

Josep Ballester (Alzira, La Ribera del Xúquer, 1961) és escriptor i catedràtic al Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de València. Ha publicat entre altres llibres de poesia: Tatuatge (1989) premi Ausiàs March, L’holandés errant (1994) premi Ciutat de Palma, La mar (1997) premi Vicent Andrés Estellés dels Octubre o A la intempèrie (2018) premi Ibn Hafadja. D’assaigs en destaquen: Joan Fuster: una aventura lírica (1990), Temps de quarantena. Cultura i societat a la postguerra (1992 i 2006), L’educació literària (1999 i 2007), La mirada de Xahrazad (2006), L’encantador de serps (2009), Les ulleres de Bartleby (2011) o Diàspores. Paraules i geografies d’exili (2017).