L'assistència és un dels trets vertebradors de l'edat mitjana. L'Església, erigida en única intercessora amb la divinitat, s'ofereix per assistir la societat en els trànsits humans, com la mort, i sobretot en les febleses i mancances, atès que assistir pobres i febles esdevé una activitat pietosa salvífica per als donadors, sense que es pretengui combatre les raons de la desigualtat o de la injustícia. Sota aquest plantejament, les dinàmiques ciutats medievals s'omplen d'hospitals on acollir pobres, pelegrins, nens abandonats, malalts i tota mena de gent necessitada. Es dona així lloc a estructures de gran complexitat de gestió, plenament inserides en les coetànies tensions entorn de les rendes i el poder i que esdevenen, a la sortida de l'edat mitjana, espill tant de l'afermament del poder municipal com de l'obertura a noves perspectives en la conceptualització de la malaltia o de les persones necessitades.